El pastor, el bomber dels boscos

El Pere viu cabrejat, però el seu és un cabreig feliç. Des de fa gairebé dues dècades pastura per les muntanyes de Montblanc. El seu ramat té una missió: netejar els boscos. Les seves cabres ens salven dels incendis

Tothom quan compleix 18 anys ho celebra com vol. El Pere Domènech (1958) va agafar un Citroën que li havien prestat i se’n va anar a comprar una cabra. En arribar a casa li va dir al pare: “Arriba prenyada!”. Al cap d’uns mesos van néixer dues femelles. Ja en tenia tres. Aquest era el millor regal que li podien fer: tenir un ramat de cabres a Vimbodí, el seu poble. Hi va posar les banyes fins que ho va aconseguir i ara en té unes 400. Però anem pas a pas, cabra a cabra.

El seu objectiu era anar sumant per, cada cop, fer el ramat més gran. La seva dèria venia de lluny, ho havia mamat sempre a casa. Quan era petit, el seu pare i el seu padrí tenien un ramat d’unes 100 cabres i una desena de vaques de llet. Però un dia, quan ell era encara un vailet d’11 anys, a casa es van vendre els caps de bestiar per dedicar-se únicament a la cura de les terres. “El pare quan va veure que tornava a portar una cabra a casa va deixar anar un bon ‘mecagondéu’, però jo volia sortir a pasturar com ho havia vist fer al padrí”, explica. Perquè el padrí havia intentat pasturar, fins i tot, quan era il·legal. Sí, entre les moltes prohibicions del franquisme també hi havia la de poder entrar amb el ramat en alguns boscos. Ni llibertat per a les cabres.

Tot estava prohibit. Però, per entendre-ho, calia remuntar-se a finals del segle XIX i principis del XX. Com a conseqüència de la desamortització de terres i d’uns forts aiguats, els boscos de la Conca de Barberà van quedar destrossats. Alhora, les soques d’alzina eren gairebé peces d’or i hi havia qui es dedicava a arrencar-les per vendre-les i fer el primer cèntim. Això va fer que, ja en ple franquisme, s’instaurés una política forestal per repoblar i protegir els boscos. O, millor dit, una política de tancament, perquè ningú hi podia posar els peus.

Tot era contraproduent en plena dictadura. Es van dedicar a plantar pi roig, però els pastors no podien anar-hi amb el ramat. “El padrí intentava entrar-hi a pasturar, però havia de fer-ho d’amagatotis. Fins i tot alguna vegada havia pagat alguns calerets a algun guarda per colar-s’hi”, confessa el Pere. Eren els anys 50 i 60, altres temps. Una època en què l’aïllament també va afectar els boscos fins a convertir-los en una “autèntica selva”. La repoblació va emplenar-los de troncs, rames i males herbes. La guspira que necessita el foc per arrasar un territori.Per sort, cap espurna ni cap llamp va brotar. Però no va ser fins al 2001 quan el Pere va aconseguir iniciar una gran feina d’obertura, d’alliberament, de protecció, de neteja dels boscos. Va haver d’esperar a canviar de segle per entrar a pasturar amb el ramat per les contrades de Rojals, una pedania de Montblanc. I ho va poder fer gràcies a un projecte pilot. “L’administració va descobrir la sopa d’all: que les cabres o les ovelles eren la solució per tenir cura dels boscos!”, explica el Pere. Diuen que els focs de l’estiu s’apaguen a l’hivern. I el Pere ja fa 18 anys que hi treballa.

Gairebé dues dècades llevant-se a les sis del matí per sortir a pasturar. Sona el despertador, es posa les botes i la gorra, agafa el sarró -amb dos entrepans, una peça de fruita, una cervesa i aigua- i enfila bosc amunt. Des de Vimbodí té gairebé una hora de cotxe per arribar a dalt de tot, on les cabres l’esperen dins d’un petit corral. A les nou del matí obre les portes i totes arrenquen a córrer. El Pere, les cabres i l’Estela, la seva gossa, tenen per endavant set hores de pastura. Això es repeteix de dilluns a diumenge. Des del mes de juny fins a mitjans de novembre. Faci fred o calor, nevi o plogui. “Sóc feliç. Si tornés a néixer faria el mateix”, assegura somrient. Només hi ha una cosa que odia: el paraigua. “De vegades, si plou molt fort, no tinc cap més remei que protegir-me sota aquest utensili”, afegeix. Sempre ha fet el mateix i diu que ho seguirà fent fins que es jubili.

Aquesta és una feina que t’obliga a passar moltes hores fora de casa i que no sap què són uns dies de vacances. Per això, el Pere ja va advertir la seva companya quan festejaven: “Li vaig dir: ‘A mi el que m’agrada és això’. Però sempre ho ha entès. De fet, si tinc una cosa clara és que el més important és fer pinya amb la família”. Ho creu i ho ha transmès als seus tres fills: el Pere, la Núria i el Pau. Han crescut en aquest caliu i han volgut donar continuïtat als anys de feina i suor del pare. El fill gran va decidir que volia quedar-se a casa per tenir cura dels camps. La Núria, psicòloga de professió, dedica les seves estones lliures a donar-li un cop de mà amb la paperassa i els mesos d’estiu elabora formatges. I el petit, el Pau, ha estudiat a l’Escola de Capacitació Agrària. De moment, els ajuda quan ho necessiten, però es guanya el jornal fora de casa. “Sempre tindrà la porta oberta, ja ho sap”, assegura el Pere amb aquell to que barreja protecció i orgull. I confessa que, justament, l’únic que li sap greu és que, per culpa de la feina, no ha pogut ser a casa o amb els fills tot el que hauria volgut: “Algunes vegades potser s’han hagut de fotre els altres per culpa meva. Per sort, si he comès un error, he intentat no tornar-hi a ensopegar”.

Té moltes hores per detectar les decisions desencertades. Com a mínim, set cada dia. Si li preguntes quines cabòries té mentre pastura, el Pere respon explicant una petita anècdota. “Un dia es troben un pastor i un filòsof. El filòsof li pregunta al pastor: ‘Què penses, tu?’ I el pastor li diu: ‘Jo no penso gran cosa, ja tinc la cabanya plena de formatge. Ets tu qui has de pensar’”, narra. Potser no ens confessarà què pensa però sí què canta. La seva és una melodia plena d’erres. El so d’aquesta lletra encisa al ramat, el fa creure. I el té molt ben ensenyat. Ell, amb la col·laboració de l’Estela, diu que pastura d’oïda, no de vista. No cal que vegi les cabres per saber per on es mouen. Distingeix tots els instruments de l’orquestra, cada esquella és única. Les identifica pel so i per les seves característiques físiques. “Fa pocs dies, una enginyera va venir a fer una inspecció i quan va acabar em va dir: ‘No has perdut res?’. Jo li vaig dir que sí, que em faltaven dues cabres –una blanca i banyuda amb un collar de color vermell i una altra de rosseta, petita–, però que confiava que al vespre les trobaria al corral. Es va quedar paralitzada, no s’ho podia creure”, assegura. Com en qualsevol ofici, cadascú coneix què s’amaga entre bambolines. Cadascú coneix el seu ramat.

Reconeix el ramat, però també el bosc. Hi ha passejat tantes vegades que et podria identificar cada petit racó. Per això treballa de forma cooperativa amb els enginyers forestals per saber quina és, en cada moment, la millor zona per pasturar, per netejar. Ell ha pogut comprovar com les cabres poden protegir-nos de les flames. Sap on hi ha aquell tros d’arbre que va rebre l’impacte d’un llamp i que, gràcies a tenir el bosc net, no va aconseguir calar-hi foc. L’ús dels ramats per a la neteja del sotabosc és la millor prevenció per evitar els incendis forestals. Alhora, segons el Pere, suposen un estalvi econòmic i contribueixen positivament en el desenvolupament de les activitats ramaderes. Tothom hi surt guanyant. L’administració i els ramaders. Els ramaders i l’administració. I, per extensió, la resta de ciutadans que passegen pels boscos catalans. Boscos nets i cabres ben alimentades. Un fet que acaba repercutint en la qualitat de la carn. “El bestiar que pastura produeix una carn boníssima. També és més cara, però els consumidors han de valorar-ne el gust”, detalla el Pere.

Ho explica sabent que el consum de carn ha disminuït. Però ell continua treballant, satisfet, feliç amb la seva feina i cabrejat: les cabres són la seva vida. Si existeix un cabreig bonic, aquest és el del Pere.