Camins ramaders

Del XIX, Albert Fàbrega comenta la xarxa racional de carreteres: el 1805 en un pla integral de camins on es projecta el de Manresa a Cardona

El surienc Albert Fàbrega va obrir la segona sessió de treball de les setenes jornades organitzades pel Centre d’Estudis del Bages, dedicades als camins històrics, amb la conferència «De Manresa a Cardona. Puja pólvora i baixa sal». Va dividir l’exposició en dues parts: de Manresa a Cardona i de Cardona a Solsona. L’actual carretera C-55 es va construir entre els anys 1849 i 1860. Les obres públiques anaven a un ritme lent, tot i que l’any 1852 ja es treballava als voltants de Súria, però l’any 1860 encara s’estaven subhastant obres en diferents trams de la carretera. Esmenta els camins romans que dividien en tres categories: vies públiques, veïnals i privades. Existia el camí ral de Manresa a Cardona com a via pública, però fins al segle XV no n’hi ha referències clares. Parla de les característiques, manteniment, finançament, seguretat, transport i legislació. A partir del 1750 es milloren els camins i se’n fan de nous. Del XIX, comenta la xarxa racional de carreteres: el 1805 en un pla integral de camins on es projecta el de Manresa a Cardona. Traçat, ponts i fonts que utilitza, fonamentalment itineraris militars.

De Cardona a Solsona fan eixamplar els camins per motius militars. El 1861 es dissenyen les obres, el 1863 s’hi està treballant, el 1867 estaven avançades, però el 1872 encara se’n subhasta algun nou tram i no s’asfalta amb grava fins al 1926. L’advocat Lluís Matamala, en format píndola, va iniciar les comunicacions sobre els camins com a patrimoni públic i la seva protecció. Explica que l’ús dels camins públics són aquells per on es pot transitar sense que ningú hi posi impediments. Parla del patrimoni material dels camins i del cultural al seu voltant. N’hi ha de propietat pública (expropiacions) i de propietat privada amb ús públic: la usucapió, quan l’Administració adquireix un camí privat sotmès a ús públic, i actua com a propietària de forma manifesta durant un període de vint anys ininterrompudament. Els camins públics normalment formen xarxa i els privats van a parar als camps per a ús del pagès. Esmenta les classes de camins i la seva catalogació en set tipologies. Assumpta Muset, doctora en Història moderna, nascuda a Collbató, va fer una comunicació sobre els camins al monestir de Montserrat. Els quatre grans confluïen dalt el monestir: Collbató, Monistrol, la Pobla de la Guàrdia i Marganell. Els descriu detalladament i explica qui els feia servir: pelegrins i turistes, que van configurar una xarxa d’hostals i ferreries, així com el transport en mules.

L’editor Jordi Suades es va centrar en l’antic romeu de Manresa a Montserrat per Castellgalí. I Sant Pere de Vilamarics. Esmenta el camí ral de Manresa a Esparreguera, la importància estratègica de Castellgalí amb dos camins: un al costat de la riera i un de més interior. Un dels camins va directament de Castell-galí a Montserrat. Remarca l’hostal dels Amigant i una carnisseria a principis del XVII, amb una població dispersa… La historiadora Mireia Vila Cortina va explicar els portals i camins de la vila de Santpedor. Es recolza en els estudis de Josep M. Freixas per explicar l’evolució viària que divideix en tres etapes bàsiques: entre la primera i la segona hi ha la fundació de la parròquia. Els camins es consoliden a la baixa edat mitjana pràcticament fins al segle XIX o començament del XX. Esmenta el camí de Manresa a Castell-nou, un altre de l’època romana cap a Vic, a l’edat mitjana cap a Berga i cap a Cardona i la importància del carrer Transversal al segle XVI. Explica, entre d’altres, els enllaços amb les rutes comercials i els camins rals. El 1860 es fa el camí veïnal fins a Manresa, que no es va aplanar fins al 1930, i el camí transversal de Navarcles a Callús és de la dècada del 1970. L’arqueòloga Raquel Valdenebro es va centrar a «Viure dins la muralla de Manresa», i va fer esment dels portals, els ponts i els camins. L’historiador Jordi Piñero va fer unes consideracions sobre l’antic camí ral de Can Maçana. L’especialista en història econòmica Lluís Virós va generalitzar sobre «La transformació de camins rals en car-reteres». Per tancar l’acte, Jordi Griera va presentar una comunicació sobre «El camí ral de Barcelona a Manresa pel coll de Daví».

Vols venir a aviar el bestiar?

El Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici proposa que et converteixis en pastor un matí sencer.

El Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici proposa que et converteixis en pastor al llarg de tot un matí. La sortida és prevista per al dissabte 16 de febrer, des de l’Ecomuseu Els Pastors de la Vall d’Àssua de Llessui i et permetrà conèixer els extraordinaris paisatges de la vall tot acompanyant un dels pastors de Llessui, que traurà les ovelles a pasturar. L’activitat t’ensenyarà les tècniques d’aviar el bestiar en època hivernal, quan els animals no s’allunyen massa del poble.

El d’Aigüestortes és l’únic parc nacional de Catalunya. Té un paisatge d’alta muntanya i una gran riquesa de fauna, vegetació i aigua, amb gairebé dos-cents estanys. L’excursió començarà a les 9 del matí i si hi estàs interessats hauràs de fer inscripció prèvia a pnaiguestortes@gencat.cat.

El bufet de formatges més gran del món obre portes molt a prop de Girona

Després de quatre anys d’acurada selecció, Les Grands Buffets exposen a Narbona 110 formatges d’arreu d’Europa amb 70 referències de vi occità

Narbona, capital dels formatges? Aquest matí s’ha inaugurat a Les Grands Buffets de la ciutat occitana el bufet de formatges més gran del món, amb 110 varietats exposades procedents d’arreu d’Europa i una carta de vins amb 70 referències pròpies de la regió. Una de les varietats formatgeres, el “Tomme Catalan”, prové de Catalunya, concretament de l’Alt Urgell.

Després de quatre anys d’acurada selecció, avui el bufet especialitzat en aquest derivat làctic ha obert les seves portes amb una oferta que va rotant segons l’estació i on s’arribaran a mostrar fins a 200 tipologies.

Segons el director de Les Grands Buffets de Narbona, Louis Privat, el 2014 es van comptabilitzar 600 espanyols per any que van visitar els bufets, i ara les xifres ronden els 30.000. Situat poc més d’una hora en tren o en cotxe des de Girona, l’objectiu dels seus promotors és que l’espai gastronòmic esdevingui un autèntic aparador de la cuina tradicional francesa, posant l’accent en els formatges i els vins.

Un dels formatgers encarregats de fer la selecció, Xavier Thuret, confessa que un dels seus formatges preferits és un “Pecorino” empebrat, tot i que “la gràcia és poder provar una mica de tot” i que sigui el comensal qui decideixi.

La inauguració del bufet és una de les activitats que s’emmarquen en la celebració dem cinquè aniversari de Renfe-SNCF, convidant a la premsa catalana i internacional a l’acte

El pastor, el bomber dels boscos

El Pere viu cabrejat, però el seu és un cabreig feliç. Des de fa gairebé dues dècades pastura per les muntanyes de Montblanc. El seu ramat té una missió: netejar els boscos. Les seves cabres ens salven dels incendis

Tothom quan compleix 18 anys ho celebra com vol. El Pere Domènech (1958) va agafar un Citroën que li havien prestat i se’n va anar a comprar una cabra. En arribar a casa li va dir al pare: “Arriba prenyada!”. Al cap d’uns mesos van néixer dues femelles. Ja en tenia tres. Aquest era el millor regal que li podien fer: tenir un ramat de cabres a Vimbodí, el seu poble. Hi va posar les banyes fins que ho va aconseguir i ara en té unes 400. Però anem pas a pas, cabra a cabra.

El seu objectiu era anar sumant per, cada cop, fer el ramat més gran. La seva dèria venia de lluny, ho havia mamat sempre a casa. Quan era petit, el seu pare i el seu padrí tenien un ramat d’unes 100 cabres i una desena de vaques de llet. Però un dia, quan ell era encara un vailet d’11 anys, a casa es van vendre els caps de bestiar per dedicar-se únicament a la cura de les terres. “El pare quan va veure que tornava a portar una cabra a casa va deixar anar un bon ‘mecagondéu’, però jo volia sortir a pasturar com ho havia vist fer al padrí”, explica. Perquè el padrí havia intentat pasturar, fins i tot, quan era il·legal. Sí, entre les moltes prohibicions del franquisme també hi havia la de poder entrar amb el ramat en alguns boscos. Ni llibertat per a les cabres.

Tot estava prohibit. Però, per entendre-ho, calia remuntar-se a finals del segle XIX i principis del XX. Com a conseqüència de la desamortització de terres i d’uns forts aiguats, els boscos de la Conca de Barberà van quedar destrossats. Alhora, les soques d’alzina eren gairebé peces d’or i hi havia qui es dedicava a arrencar-les per vendre-les i fer el primer cèntim. Això va fer que, ja en ple franquisme, s’instaurés una política forestal per repoblar i protegir els boscos. O, millor dit, una política de tancament, perquè ningú hi podia posar els peus.

Tot era contraproduent en plena dictadura. Es van dedicar a plantar pi roig, però els pastors no podien anar-hi amb el ramat. “El padrí intentava entrar-hi a pasturar, però havia de fer-ho d’amagatotis. Fins i tot alguna vegada havia pagat alguns calerets a algun guarda per colar-s’hi”, confessa el Pere. Eren els anys 50 i 60, altres temps. Una època en què l’aïllament també va afectar els boscos fins a convertir-los en una “autèntica selva”. La repoblació va emplenar-los de troncs, rames i males herbes. La guspira que necessita el foc per arrasar un territori.Per sort, cap espurna ni cap llamp va brotar. Però no va ser fins al 2001 quan el Pere va aconseguir iniciar una gran feina d’obertura, d’alliberament, de protecció, de neteja dels boscos. Va haver d’esperar a canviar de segle per entrar a pasturar amb el ramat per les contrades de Rojals, una pedania de Montblanc. I ho va poder fer gràcies a un projecte pilot. “L’administració va descobrir la sopa d’all: que les cabres o les ovelles eren la solució per tenir cura dels boscos!”, explica el Pere. Diuen que els focs de l’estiu s’apaguen a l’hivern. I el Pere ja fa 18 anys que hi treballa.

Gairebé dues dècades llevant-se a les sis del matí per sortir a pasturar. Sona el despertador, es posa les botes i la gorra, agafa el sarró -amb dos entrepans, una peça de fruita, una cervesa i aigua- i enfila bosc amunt. Des de Vimbodí té gairebé una hora de cotxe per arribar a dalt de tot, on les cabres l’esperen dins d’un petit corral. A les nou del matí obre les portes i totes arrenquen a córrer. El Pere, les cabres i l’Estela, la seva gossa, tenen per endavant set hores de pastura. Això es repeteix de dilluns a diumenge. Des del mes de juny fins a mitjans de novembre. Faci fred o calor, nevi o plogui. “Sóc feliç. Si tornés a néixer faria el mateix”, assegura somrient. Només hi ha una cosa que odia: el paraigua. “De vegades, si plou molt fort, no tinc cap més remei que protegir-me sota aquest utensili”, afegeix. Sempre ha fet el mateix i diu que ho seguirà fent fins que es jubili.

Aquesta és una feina que t’obliga a passar moltes hores fora de casa i que no sap què són uns dies de vacances. Per això, el Pere ja va advertir la seva companya quan festejaven: “Li vaig dir: ‘A mi el que m’agrada és això’. Però sempre ho ha entès. De fet, si tinc una cosa clara és que el més important és fer pinya amb la família”. Ho creu i ho ha transmès als seus tres fills: el Pere, la Núria i el Pau. Han crescut en aquest caliu i han volgut donar continuïtat als anys de feina i suor del pare. El fill gran va decidir que volia quedar-se a casa per tenir cura dels camps. La Núria, psicòloga de professió, dedica les seves estones lliures a donar-li un cop de mà amb la paperassa i els mesos d’estiu elabora formatges. I el petit, el Pau, ha estudiat a l’Escola de Capacitació Agrària. De moment, els ajuda quan ho necessiten, però es guanya el jornal fora de casa. “Sempre tindrà la porta oberta, ja ho sap”, assegura el Pere amb aquell to que barreja protecció i orgull. I confessa que, justament, l’únic que li sap greu és que, per culpa de la feina, no ha pogut ser a casa o amb els fills tot el que hauria volgut: “Algunes vegades potser s’han hagut de fotre els altres per culpa meva. Per sort, si he comès un error, he intentat no tornar-hi a ensopegar”.

Té moltes hores per detectar les decisions desencertades. Com a mínim, set cada dia. Si li preguntes quines cabòries té mentre pastura, el Pere respon explicant una petita anècdota. “Un dia es troben un pastor i un filòsof. El filòsof li pregunta al pastor: ‘Què penses, tu?’ I el pastor li diu: ‘Jo no penso gran cosa, ja tinc la cabanya plena de formatge. Ets tu qui has de pensar’”, narra. Potser no ens confessarà què pensa però sí què canta. La seva és una melodia plena d’erres. El so d’aquesta lletra encisa al ramat, el fa creure. I el té molt ben ensenyat. Ell, amb la col·laboració de l’Estela, diu que pastura d’oïda, no de vista. No cal que vegi les cabres per saber per on es mouen. Distingeix tots els instruments de l’orquestra, cada esquella és única. Les identifica pel so i per les seves característiques físiques. “Fa pocs dies, una enginyera va venir a fer una inspecció i quan va acabar em va dir: ‘No has perdut res?’. Jo li vaig dir que sí, que em faltaven dues cabres –una blanca i banyuda amb un collar de color vermell i una altra de rosseta, petita–, però que confiava que al vespre les trobaria al corral. Es va quedar paralitzada, no s’ho podia creure”, assegura. Com en qualsevol ofici, cadascú coneix què s’amaga entre bambolines. Cadascú coneix el seu ramat.

Reconeix el ramat, però també el bosc. Hi ha passejat tantes vegades que et podria identificar cada petit racó. Per això treballa de forma cooperativa amb els enginyers forestals per saber quina és, en cada moment, la millor zona per pasturar, per netejar. Ell ha pogut comprovar com les cabres poden protegir-nos de les flames. Sap on hi ha aquell tros d’arbre que va rebre l’impacte d’un llamp i que, gràcies a tenir el bosc net, no va aconseguir calar-hi foc. L’ús dels ramats per a la neteja del sotabosc és la millor prevenció per evitar els incendis forestals. Alhora, segons el Pere, suposen un estalvi econòmic i contribueixen positivament en el desenvolupament de les activitats ramaderes. Tothom hi surt guanyant. L’administració i els ramaders. Els ramaders i l’administració. I, per extensió, la resta de ciutadans que passegen pels boscos catalans. Boscos nets i cabres ben alimentades. Un fet que acaba repercutint en la qualitat de la carn. “El bestiar que pastura produeix una carn boníssima. També és més cara, però els consumidors han de valorar-ne el gust”, detalla el Pere.

Ho explica sabent que el consum de carn ha disminuït. Però ell continua treballant, satisfet, feliç amb la seva feina i cabrejat: les cabres són la seva vida. Si existeix un cabreig bonic, aquest és el del Pere.

 

Pasturatge 3.0

La Universitat d’Alacant aprofita el tradicional pas de les ovelles per la Canyada Real que travessa el Campus de Sant Vicent per a mostrar les possibilitats de la ramaderia transhumant amb les noves tecnologies

L’any passat, amb motiu del desè aniversari de la senyalització de la Canyada Real que travessa el Campus de Sant Vicent, la Facultat de Dret de la Universitat d’Alacant ja va organitzar unes jornades sobre el passat, el present i el futur de les vies pecuàries.

Dins d’aquesta iniciativa i tenint en compte la Declaració de Nacions Unides sobre els Drets dels Llauradors i d’altres Persones que Treballen en Zones Rurals, la universitat insisteix a posar en valor la importància d’aquestes vies pecuàries i de la ramaderia extensiva i transhumant per a la societat del segle XXI.

La professora del Departament de Dret Administratiu, Mercedes Ortiz, destaca els valors d’aquesta pràctica tradicional. Es tracta d’una activitat econòmica i mediambientalment sostenible que gràcies als avanços tecnològics és molt menys dura per a aquells que treballen en el camp.

En la Comunitat Valenciana tenim uns 14.000 quilòmetres de canyades o vies pecuàries, de les quals una mica més de 3.500 quilòmetres es troben a la província d’Alacant.

Aquestes vies es van començar a utilitzar per l’home en la cerca de bones pastures per als seus bestiars en la Baixa Edat mitjana, en el segle XIII i estan protegides pel dret foral valencià.

Són algunes dades de la importància d’aquesta activitat que van més enllà de la curiositat del pas de les ovelles pel campus universitari.

I de tot això hem parlat amb la professora Mercedes Ortiz.

1.304 versos i l’èpica de la transhumància

L’any 1948 quatre pastors de la Muntanya Lleonesa (Prioro i Boca de Huérgano) van deixar constància en un extens poema escrit jornada a jornada del seu viatge transhumant dirigint gairebé un centenar d’eugues des de Lleó fins a la província de Ciudad Real.

Ara, l’investigador Joaquín Serrano publica una exhaustiva anàlisi d’aquest petit tresor etnogràfic lleonès.

 

Pots accedir a l’entrevista aquí.

“Els camins ramaders tenen potencial turístic i són patrimoni”

A Catalunya, s’estima que la xarxa de camins ramaders de la transhumància engloba 20.000 quilòmetres. Ara, se’n fa un primer inventari, amb el camí que uneix la Cerdanya i el Penedès.

Quins són els orígens del projecte Transhumància i Camins Ramaders?
A finals del 2009, arran d’una col·laboració de la Fundació del Món Rural i l’Idapa, vam constituir un grup de treball amb diferents persones a escala de Catalunya, i vam encetar diferents línies de treball. Així i fins ara, s’ha elaborat un informe sobre l’estat de la xarxa de camins, amb recomanacions i propostes; i un mapa de camins ramaders, jornades, un document sobre la transhumància a les vies pecuàries. També s’ha creat un web, el Transhumància.cat, en el qual aboquem tota la documentació. El 2015, vam iniciar el treball amb els ajuntaments de Santa Margarida i els Monjos, Lluçà i Llívia amb l’objectiu de crear el camí ramader de Marina, que enllaça la Cerdanya i el Penedès. El 2016, vam organitzar el primer congrés sobre transhumància i camins ramaders, del qual ara hem publicat les conclusions.
Quin és l’objectiu final de tot el projecte, a llarg termini?
És aportar coneixements, cartografia, continguts i propostes per elaborar materials, documents que constitueixin una base sòlida per a futures actuacions. La transhumància i els camins ramaders constitueixen un patrimoni cultural, històric, arquitectònic, paisatgístic i ecològic imprescindible, que cal potenciar i preservar.
La transhumància és una activitat ramadera molt minoritària.
Sí. De fet, es manté encara alguna activitat a Llívia, a la Cerdanya, on celebren la pujada dels ramats a la muntanya i alguna cosa al Pallars, però l’activitat va a la baixa perquè ja s’utilitzen altres sistemes per moure’ls. El 2015 i segons dades del Departament d’Agricultura es van moure cap a 2.330 ovelles i cabres a peu i un nombre similar en camió. Per contra, en boví les xifres són de 867 a peu i 3.778 en transport motoritzat. I sols 86 poltres o cavalls van fer transhumància cap a les pastures.
Amb aquesta realitat sobre l’ús tradicional, amb quins nous usos i finalitats s’haurien de mantenir els camins ramaders?
Conservar o intentar recuperar les vies és important i útil per al manteniment de territori. Considerem que poden bastir productes de promoció turística, de senderisme i coneixement del territori, però tenir aquests camins nets també serveix per fer una funció molt important de prevenció d’incendis. Creiem que també pot generar una petita activitat econòmica i alhora donar suport a la pervivència de la transhumància, una activitat ancestral ara amb altres usos.
La xarxa de camins, que creua tot el país per anar cap a les pastures d’estiu, quin abast té i en quin estat es troba?
El Departament d’Agricultura té classificats 77 camins ramaders a les comarques barcelonines, que sumen 234 quilòmetres; a les gironines existeixen 57 camins, que engloben 150 quilòmetres; a les tarragonines, 478 camins ramaders i 1.409 quilòmetres, i a la demarcació de Lleida són 135 camins i 595 quilòmetres. En total, els camins ramaders classificats actualment a tot el país sumen 2.390 quilòmetres, però s’estima que n’existeixen uns 20.000 quilòmetres. La Val d’Aran, el Pallars Sobirà i el nord de l’Alt Urgell, la Cerdanya i el Ripollès són comarques que encara reben bestiar i on es manté una mica la transhumància, bé sigui a peu o en vehicles. A l’estiu, el bestiar a la muntanya hi és.
Les conclusions del congrés cap a on apunten?
Es van tractar tres eixos: la infraestructura, el marc legal i usos complementaris com ara els turístics, els transhumants ramaders i el futur de la ramaderia extensiva. Les tres conclusions principals són que cal avançar en la classificació dels camins ramaders de Catalunya, perquè ara sols en tenim un mapa, però no estan inventariats. Ara li donem un impuls, a través de la prova pilot del camí de la Marina, tot iniciant el procés administratiu d’inventariar un camí. Comencem pel tram de la Cerdanya i ha de servir per generar la metodologia per anar inventariant la resta.
Teòricament i des de fa segles, les vies pecuàries estan legalment protegides, i no es poden tallar ni inundar, etc.
Sí, legalment és així, però no tenim l’inventari fet. El pas següent és generar figures de protecció. La segona mesura és intentar aportar oportunitats econòmiques per obrir alguns camins ramaders i transhumants. De fet, el camí de la Marina pretén ser un producte turístic, i un element de promoció del territori.
Per tant, els camins tenen un potencial econòmic?
Un doble potencial. Per un costat, reconèixer aquest valor de patrimoni cultural i natural ja és important per al territori. A banda, hi ha l’activitat econòmica que pugui generar, sobretot turística. La idea és vincular, a través dels camins, el pastor, la ramaderia i el producte local, tot reivindicant aquests recursos.

Presentació de l’Associació Camí Ramader de Marina

El passat dia 28 de novembre va tenir lloc la presentació de l’Associació Camí Ramader de Marina a Sta. Creu de Jutglar, un lloc important dins d’aquest camí ramader, tan antic que transcórre un bon munt de paratges ben diferents del nostre país.

De del nostre grup,  Lluçanès Terra de Transhumància, hem estat sempre actius en aquest projecte.  L’hem fet néixer al costat de Joan Rovira i d’altres persones que han ajudat a impulsar-lo. Cal destacar l’impuls tècnic i decidit que s’ha fet des de l’ajuntament de Santa Margarida i els Monjos.

L’empenta de tres ajuntaments en el 2015 ( Llívia, Lluçà i Sta. Margarida i el Monjos) va fer possible que el projecte, amb cada vegada més acceptació,  s’hagi anat fent gran, fins a tal punt que amb la creació de l’associació es preveu que hi entrin molts més municipis.

El Camí Ramader de Marina pot ser un eix molt important de dinamització social i econòmica… però cal no oblidar es recupera per als ramats en primer terme i per tal de que continuai essent un corredor biològic.

La consellera Teresa Jordà ens va acompanyar per tal de visualitzar aquesta tasca tan important i per tel de donar-hi recolzament des de la conselleria. Des de la Fundació del Món Rural ja s’està treballant per la catalogació de camins públics. Una tasca necessària que des de fa anys es reclama.

 

Volen recuperar el camí ramader més antic de Catalunya que passava pel Lluçanès

La consellera d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació, Teresa Jordà, va ser ahir a la tarda a la seu del Consorci del Lluçanès per presentar oficialment l’associació Camí Ramader de Marina, una iniciativa capitanejada pels ajuntaments de Santa Margarida i els Monjos, Llívia i Lluçà que vol recuperar la ruta de transhumància més antiga de la qual es té constància a Catalunya. L’objectiu és tant promoure’n la protecció cultural i ambiental com fer-ne un focus de dinamització turística i de salvaguarda de l’activitat lligada a la ramaderia extensiva.

 

Pots accedir al vídeo aquí.

 

Un formatge de cabra ecològic de Tona és escollit el sisè millor del món

El formatge madurat de cabra de la formatgeria Mas El Garet de Tona (Osona) ha estat reconegut com el sisè millor formatge del món al certamen internacional World Cheese Awards. Aquesta varietat ha rebut una medalla de súper or. El certamen també ha reconegut amb una medalla d’or el seu formatge de pebre i una de plata pel Garrotxa. Al certamen, que s’ha celebrat aquest cap de setmana a Bergen (Noruega), s’hi ha presentat 3472 formatges de tot el món avaluats per més de 230 experts de 29 països.

El World Cheese Awards és el certamen més important internacionalment en el sector del formatge. Entre els formatges que reben la súper medalla d’or es fa una selecció dels 16 millors que escull el jurat especialitzat. És aquí on el formatge Madurat de Cabra Ecològic Mas El Garet va assolir la sisena posició mundial.