El discórrer i el discurs de les vies pecuàries

La gran xarxa de les vies pecuàries espanyoles constitueix un extens, ric i divers entramat que serpenteja de Nord a Sud pel territori de la Península. Els pastors, conduint els seus ramats, a la primavera es desplaçaven per canyades, cordills i corriols, cap a les pastures d’estiu, a les serres del nord, tornant a la tardor cap el Sud, a la recerca d’hivernacles.

La decadència de la ramaderia, la dissolució de la Meseta, l’aparició del ferrocarril primer i de l’automòbil després, la profunda modificació dels usos tradicionals a causa dels models de desenvolupament potenciats pel nostre país a partir dels anys seixanta, entre altres, han estat factors determinants de la deterioració galopant d’aquesta relíquia històrica que, conservada durant molts segles, avui està greument amenaçada.

La salvaguarda de la xarxa de vies pecuàries passa necessàriament per l’aplicació de la Llei de Vies Pecuàries aprovada pel Consell de Ministres l’any 1995, acordada bàsicament amb els governs autònoms i les entitats locals, i redactada amb criteris conservadors que contemplaven la reconstrucció i la reutilització de la xarxa, mitjançant la definició de nous usos, compatibles amb els prioritaris de facilitar i potenciar el trànsit ramader i les comunicacions agràries, però que també responen a les actuals necessitats que reclamen els ciutadans.

El gran interès i preocupació que vénen demostrant per les vies pecuàries i el seu futur els investigadors i especialistes, la pressió de les associacions ecologistes i de defensa del patrimoni, així com la receptivitat dels responsables de les institucions, tant de l’Estat, autonòmiques i locals, com de les europees, ens fan concebre esperances que la demanda de tants estaments generi en breu el marc legal que, recolzat per una decidida voluntat política de fer-ho complir i potenciat per una mobilització social activa, posi en valor aquest patrimoni únic que estem obligats a conservar per a ús i gaudi de les generacions esdevenidores.